En Marc Charles, conductor del nostre club de lectura, ens ha preparat un grapat de recomanacions per aquest Nadal: 12 còmics de 12 editorials diferents publicats aquest any que li han agradat molt. Els podreu trobat tots a Pebre Negre, naturalment!
1. ¡A la aventura!, d’Alexis Nolla (Apa-Apa Cómics). Una de les coses més injustes que li podria passar a aquest còmic és que el seu recorregut transcorregués sense pena ni glòria. L’Alexis Nolla és un superdotat de la cosa i aquesta recopilació de tres grapes que prèviament va treure amb els amics d’Apa Apa, acolorides per l’ocasió per Sergi Puyol, són pur hieratisme narratiu, una cosa esplèndida. Només per la primera historieta, la de Polo Sur, referida a l’expedició dirigida pel britànic Robert Scott que per comptes de glòria va trobar la mort, ja mereix rascar-se la butxaca. Homenatges mil i un gran sentit de l’aventura sense estridències, explicada des dels moments intranscendents. Acollonant!
2. Esclavos del trabajo, de Daria Bogdanska (Astiberri). Us proposo un exercici molt interessant. Llegiu La joven Frances de Hartley Lin, que enguany ha publicat Astiberri, i després aquest Esclavos del trabajo de l’autora polaca Daria Bogdanska. Tots dos còmics parlen dels anhels, somnis i amors de les protagonistes. Tots dos parlen de l’explotació laboral, el primer des de l’èxit i l’estatus social, el segon des de la misèria i la precarietat. Com deia Elizabeth Casillas a la seva ressenya a la Revista Cactus, la solució la dóna l’anarquista, Bob Black, al seu manifest per l’abolició del treball (Pepitas de calabaza, 2013): «Ningú hauria de treballar. El treball és la font de quasi tota la misèria del món. Quasi tots els mals que puguis nombrar, provenen del treball o de viure en un món dissenyat per treballar. Per deixar de patir, hem de deixar de treballar». És el que fa l’autora d’aquest notable testimoni autobiogràfic, un cop aconsegueix que se li pagui tot allò que un petit empresari explotador li va robar, com és norma en aquesta dictadura del treball. Deixar de treballar i dedicar-se a la convivència lúdica, les cures i l’art. I sembla que la cosa li va bé. I me n’alegro. No els hi passava el mateix a les protagonistes del còmic del canadenc Lin.
3. La isla de las pesadillas, de Hideshi Hino (La Cúpula). Enguany m’he decidit de manera definitiva a estrenar-me en l’univers monstrenc del japonès Hideshi Hino, mangaka i director de cinema especialitzat en relats de terror. No obstant, poca víscera hi trobareu en aquest recull de peces curtes sobre samurais, illes desconegudes, bèsties inversemblants, criatures llegendàries o taxidermistes immortals. Totes tenen un regust agredolç que a mi em recorden autors de gekiga, més que a col·legues del gènere de terror. Llegeixo a la wikipedia que autors com Yoshiharu Tsuge o Shigeru Sugiura l’animaren a dedicar-se al còmic. Bones i lògiques inspiracions. Molt fan de les edicions barates que fa La Cúpula, tot i que s’agrairia si hi hagués informació de l’any de publicació d’aquestes historietes. Una molt bona porta d’entrada al món de Hino. A guardar-lo al costat dels còmics de Kazuo Umezu i Shigeru Mizuki. Ideal per a joves lectors que gaudeixin amb monstres i llegendes.
4. Guantánamo Kid, de Jérôme Tubiana i Alexandre Franc (Norma). El malson de Mohammed El-Gorani va començar un divendres qualsevol, poc després de l’11-S. Tenia 14 anys i l’esperava un llarg captiveri, al marge de la llei, a la presó de Guantánamo. Molt bona peça periodística que testimonia les tortures a les que va sotmetre el govern dels EUA a tota una sèrie de persones sense proves ni motius. El dibuix de traç clar i arrodonit d’Alexandre Franc casa de manera perfecta amb la rigorosa tasca de documentació del periodista Jérôme Tubiana. El periodisme en vinyetes és apassionant.
5. La lotería, de Miles Hyman (Nórdica). Hyman adapta de manera brillant el relat curt que va escriure la seva àvia, Shirley Jackson, i va publicar el New Yorker l’any 48 aixecant una bona polseguera. L’autor prescindeix tot el possible del text i es centra en el dibuix, ric en plans curts, per transmetre l’ambient asfixiant i terrorífic del conte de Jackson. Un caramelet, aquest còmic que publica Nórdica. La història dóna per un bon episodi de la sèrie televisiva La dimensió desconeguda. Fritz Lang també podria haver tret petroli de les 12 pàgines del relat original, una crítica ferotge a les convencions socials.
6. El fruto prohibido, de Liv Strömquist (Reservoir Books). Magnífic assaig d’aquesta autora sueca sobre la sexualitat femenina i la dictadura del patriarcat que s’ha apropiat de mala manera del cos de la dona i ha construït un relat que la condemna a sentir-se incompleta pel simple fet de ser dona. Pel fet de ser dona, a la dona se li prohibeix el gaudi i, si ho fa, se la castiga per bruixa, heretge, lesbiana o prostituta. Us limiteu a parir i a ser violades!, aquest és el relat que ha edificat l’home per sotmetre les dones. Un assaig lúcid, àcid, ple d’humor i mala llet, més necessari que mai en aquests dies de justícia anquilosament patriarcal.
7. Pescadores de medianoche, de Yoshihiro Tatsumi (Gallo Nero). Nou històries que documenten el boom econòmic al Japó de principis dels 70, vist des del prisma dels marginats que no es beneficiaren d’aquesta bonança. Yoshihiro Tatsumi ja portava 20 anys de carrera i en aquest recull d’historietes se li veu la mà afinadíssima per a la caracterització de personatges només amb diàlegs i gestos. L’altre punt fort és la saviesa narrativa del pare del gekiga. Visca per Gallo Nero i la seva línia de manga que a l’octubre ens ha portat un nou imprescindible del còmic japonès: Nejishiki de Yoshiharu Tsuge. Només d’escriure-ho, tremolo de l’emoció.
8. Poulou y el resto de mi familia, de Camille Vannier (Sapristi). Feia temps que no reia tant amb un cómic. Les desventures dels avis de Camille Vannier són sorprenents i han estat traspassades al còmic amb molta habilitat per part de la dibuixant parisenca establerta des de fa anys a Barcelona. Curiosament, les composicions de pàgina sense vinyetes, on text i dibuix conviuen i s’intercanvien els papers quan convé, em recorden molt a Lo que más me gusta son los monstruos d’Emil Ferris, un altre dels còmics de l’any. Aquest Poulou és un dels millors títols del catàleg de Sapristi.
9. La abuela Meti, d’Aapo Rapi (Fulgencio Pimentel). L’àvia Meti em recorda molt a la meva difunta padrina Rosa. Les dues tenen un punt àcrata i l’humor com a filosofia de vida. Les dues han viscut misèries i s’han acabat fent a la seva i personalíssima manera. Malauradament, no tinc la bona traça de l’Aapo Rapi, un dels fundadors del col·lectiu Kutikuti, per dibuixar de manera tant delicada i underground les vivències de ma padrina. Per sort, Fulgencio Pimentel publica aquesta meravella del còmic finès, on, partint d’una anònima història de vida, s’acaba traçant una particular història contemporània de Finlàndia. Meravellosa paleta de colors i el consol de veure com algú posa en vinyetes tot l’amor que es mereixen aquestes dones fetes a si mateixes. Feu el favor de llegir-lo!
10. Martha y Alan, d’Emmanuel Guibert (Salamandra). Guibert torna a construir un relat commovedor a partir de les memòries d’Alan Ingram Cope. En aquest darrer episodi el dibuixant parisenc capta de manera precisa els Estats Units de principis de segle XX, una època ja desapareguda. Per fer-ho, se serveix d’unes espectaculars escenes a doble pàgina que et transporten de manera immediata a la Califòrnia dels anys 30. El que ens descriu amb exquisitat Guibert a Martha i Alan és l’impacte afectiu del primer amor i la posterior pèrdua. És increïble el que ha aconseguit fer aquest representant de la Nouvelle BD amb una vida senzilla i anònima amb la qual va topar per atzar. Aquest còmic és la cirereta que tanca el cicle format per La guerra d’Alan, La infància d’Alan i aquest Martha i Alan. Un còmic entranyable. A veure si Salamandra s’anima a reeditar la primera part de la trilogia. Per cert, no cal haver llegit les anteriors entregues per gaudir d’aquesta història.
11. Vacaciones, de Blexbolex (Libros del Zorro Rojo). L’últim llibre de Bernard Granger té un argument senzill però amaga tot un bon grapat de troballes. Una nena gaudeix de les vacances a casa del seu avi, on hi arribarà un convidat ben especial, un petit elefant. A mig camí entre el llibre il·lustrat i la novel·la gràfica, aquest Vacaciones recorda molt al Aquí de Richard McGuire per com seqüencia les pàgines i trenca amb la típica narrativa lineal. Un llibre meticulós formalment que dóna tot el que el promet i molt més. Els còmics sense paraules són artefactes molt poderosos per estimular l’hàbit lector i l’autonomia dels infants. Quatre anys de feina, li va donar a l’autor enllestir-lo. La tasca li ha estat reconeguda amb els merescuts premis Pépite d‘or del Saló del Llibre de Montreuil (2017) i el Children’s Picture Books de la New York Right’sFair (2017).
12. Miss Hokusai, de Hinako Sugiura (Ponent Mon). Abans d’anunciar que deixava temporalment de publicar la seva línia editorial de manga, Ponent Mon va tenir l’encert de publicar aquesta meravella de la malaguanyada mangaka Hinako Sugiura. El sarusuberi, títol original de l’obra, és un arbre originari del Japó, la Xina i l’Himàlaia que fa una flor fúcsia que tenyeix camins i marges durant l’època de floració. La mateixa fertilitat destil·len les historietes centrades en Oei, la filla del mestre del uyiko-e Hokusai, que treballava amb son pare fent dibuixos de tot tipus per encàrrec. El folklore japonès dibuixat com mai, uns personatges plens d’arestes i capes, complexos i humans, que van madurant al llarg de les 30 historietes que conformen aquests dos volums. El dibuix de l’autora és espectacular, recreant postures i escenografies típiques de la corrent pictòrica practicada pel mestre nipó i la senzillesa i l’esbós propi del gekiga més nerviüt. Un tresor.